Entre Oteros

L’autor que dedica es l’escriptor i diplomàtic bolivià Gustavo Adolfo Otero (1896-1958). L’obra, Estampas bolivianas, publicada a Barcelona l’any 1932 pretén ser, en paraules del mateix autor, una “Geografía espiritual” on hi trobem repetides les expressions “naturaleza”, “milagro”, “belleza”, “paisaje”, “maravilla”, etc. Només a tall d’exemple: “La Naturaleza es un hada caprichosa y voluble que distribuye el encanto de sus milagros unas veces con pródiga magnificencia y otras parece complacerse en deslumbrar con su avaricia llena de escuetez”. No segueixo, per no perdre l’acostumada “escuetez” d’aquestes entrades.

El destinatari és amb tota probabilitat l’escriptor Lorenzo de Otero Barranca, periodista i iniciador d’una saga de periodistes.

Para mi querido

amigo el notable poeta

Lorenzo de Otero, recuerdo

afectuoso

GA(il·legible)

Bcn 6 de Agosto de 19(41?)

Ciutat intonsa

El llibre és Ciutat de Déu, i no pas la novel·la de Paulo Lins que va donar lloc a la pel·lícula del mateix títol, sinó el poemari amb el qual Manuel Bertran Oriola va guanyar el premi Ciutat de Barcelona 1955 de poesia catalana.

El destinatari de la dedicatòria era Josep M. de Sagarra:

A 
Josep Mª de Sagarra
amb l'afecte i l'admiració
de sempre
MB....
1 març 1958

Podem suposar que l'afecte era correspost. Més improbable és que ho fos l'admiració, no només per Sagarra, sinó també pels seus successors en la possessió del llibre, perquè l'exemplar dedicat (núm. 692) hores d'ara continua intons.

Ciutat de Déu, tancada, intacta i engroguida.

Del polític poeta al tenor poeta (i "propina")

L'autor és Ventura Gassol; el llibre, Les tombes flamejants; el destinatari de la dedicatòria, Emili Vendrell pare.

A l'amic Emili Vendrell
tenor-poeta, homenatge
de devota amistat
        Ventura Gassol

Però el llibre porta una "propina" inusual: el propietari hi havia guardat les cartes que l'empresari líric Luis Calvo havia escrit al setembre de 1947 a Hipólito Làzaro, a Mercé Capsir i al mateix Vendrell; aquest havia de convèncer els dos primers a fi i efecte de que participessin, com ell mateix, en l'acte artístic d'(auto)homenatge a l'empresari que es programava pel dia 26 de setembre, amb motiu de la seriosa malaltia que Calvo estava sofrint. L'acte, molt lluït, va tenir el lloc el dia previst al teatre Calderón.

Endevina-ho, que és fàcil

No és un llibre massa antic. Es tracta d'una simpàtica i premiada novel·la de lladres i serenos que es llegeix fàcilment. L'autor, Agustí Vehí, traspassat prematurament fa uns anys. Llàstima. 

El destinatari de la dedicatòria, també traspassat, l'endevinareu fàcilment a partir del text dedicatori. Si algú es despista us diré que a la mateixa parada dels Encants hi havia diccionaris de dubtes i eines similars que portaven el segell de una coneguda revista que des dels primers temps de la transició combinava el periodisme d'investigació un xic sensacionalista (grans titulars i il·lustracions fotogràfiques) amb dones destapades (les famoses ocupaven la portada). Vet aquí la dedicatòria, amb "lapsus calami" inclós:

Per amb (sic) Xavier

amb tota la meva

admiració per la

persona que amb un

valor personal admirable

i una capacitat

d'anàlisi fora del

comú, ens va

ajudar a entendre

els punts?, els moments

i els grups més foscos

de la nostra petita,

fràgil i difícil

democràcia!

Gràcies! Amb tot

el meu respecte.

Signatura (Agustí?)

L'insomni de l'insecte

Això només pot passar, si és nou, amb un llibre del Màrius. Passa amb els llibres antics que crien animalons de tota mena, animalons que a vegades fugen enèrgicament quan treus els llibres del prestatge o que queden amagats forada que forada un full i un altre i un altre...

Amb els llibres nous no passa; no hi ha temps, no hi ha esca, aquests llibres nous normalment son poc mengívols, els fan amb materials la biodegradabilitat dels quals els fa esdevenir metzinosos... Per això parlo d'excepcionalitat!

Me'l van regalar fa uns dies. És un exemplar de L'esfera insomne, col·lecció alabatre de LaBreu Edicions, publicat el 2015.

Aquí teniu la tapa, em van dir que el "bitxo" que l'exorna el va triar el mateix autor:

I ara mireu la cara interior de la contratapa, just a sobre el cau reservat al CD:

més detall:

Sí, un insecte! No hi entenc (sempre vaig catejar en naturals), probablement un paràsit, un d'aquells que semblen tenir la panxa plena de sang aliena. Ah, què terriblement Sampere, tot plegat! Sobre la seva veu digitalitzada, sobre el seu verb desbordat, quelcom s'ha fet carn d'insecte...

No sé, hauré d'adquirir algun d'aquells insecticides translúcids que diu ell...On collons els venen? A Andorra?
(El llibre, no cal dir-ho, es boníssim, pletòric...)

Dos poetes ben diferents

Diferents en formació, en ideologia, en concepció del món, però amics. D'una banda, Joan Prat Esteve (Armand Obiols), l'obra del qual resta eclipsada per la presència gegantina de la seva companya Mercé Rodoreda. De l'altra, Jaume Agelet i Garriga, una d'aquelles persones d'ordre que mantenen la fidelitat a la llibertat i que, per això, acaben resultant incòmodes pels capsigranys de les consignes reductives.

El llibre és el poemari Rosada i celistia (Lleida, 1949).

Al poeta Armand

Obiols, amb tot el 

meu afecte, admira-

ció i amistat

   J. Agelet i Garriga

    Paris, 1949

Del literat al propagandista de l'excursionisme

El llibret no és gran cosa: una obreta teatral d'aquelles que es troben sense dificultat en el comerç perquè els llibreters no saben com treure-se-les de sobre: Prudenci Bertrana, El fantasma de Montcorb (Comédia en tres actes...Escenificació del conte d'Oscar Wilde El Fantasma de Canterville), Llibreria Milà, Barcelona, s.a (estrenada l'any 1930). L'autor, Prudenci Bertrana, és prou conegut. El destinatari de la dedicatòria, Francesc Pujol Algueró, va fer país divulgant l'excursionisme. 

 

Val a dir que Prudenci Betrana va escriure el pròleg del llibre de Pujol Del nostre excursionisme, publicat l`any següent.

Al bon amic i company

F. Pujol i Algaró

coralment

P.Bertrana

L'ex-libris de l'estudiant pobre

El llibre podia ser qualsevol llibre de text o de consulta. En aquest cas es tracta d'una edició impresa a Girona el segle XVIII "ex. Typ. Narcissi Oliva" de la Exercitatio Dialogistica Linguae Latinae de Vives anotat per Pedro Mota i completat amb un índex de paraules difícils en llatí, espanyol i català de Joan Ramírez (aquí en podeu consultar un altre exemplar).

Ens fixarem, però, en allò que és únic: les anotacions de tres propietaris successius. Utilitzen formes convencionals, que no deixen de tenir, però, el seu encant. Com podrem observar, a més, a algun d'aquests estudiants els hi convenia de debó esforçarse en el llatí (només cal veure, més avall, com escriu un dels adagis erasmians).

Altres anotacions ens fan pensar en l'avorriment que a vegades ataca l'estudiant o a la necessitat perentòria d'anotar una frase (tal vegada una traducció, una idea pelegrina o qui sap què...

Aquest llibre es de Joseph

Serralta y Brandia si

lo pert darae tres quartos

q de? trobas â 14 de Juliol

en lo any

1796

desenganys del mon

y soledats de la vida

- - - - - - - - - - -

Primum egina pueros

optimas alis. Hierusalem

Hierusalem com mes

anam manco valem

 

Hic Liber inter est

mea Dominico

Pagés Lido Vale

-         - - - - -

Allador sabio ÿ prudente

el libro que tu has allado

sabes que ÿo le perdido por

tenerlo mal guardado a tus

manos a llegado si buena

persona eras sapias que me

lo (vo)lbieres y si mi nombre

quieres ver me digo

Domingo Pagés Pablo Pallares para

con Christo Morir.

Hic Liber interest

mea   Joan Pau

Pau Pallares Estudian

-         - - - - - - - -

sumo concessi

concedint vos al perdo

an al minyo que corria sense lo

barret  · la pobre cansat

pendra dos tassas de vi

despres del treball

Una lloança enverinada

Tothom pot tenir un mal moment. I si es tracta de dedicar llibres, el podia tenir fins i tot Rossend Llates. El llibre dedicat era un exemplar de la seva (en aquell temps, però, parlant amb exactitud, de Rosendo) Vida de San José Oriol, publicat l'any 1953 per la Editorial Barna, S.A.

El destinatari era el lletraferit vilanoví Oriol Puig Almirall, del qual en Llates en fa la lloança, però una lloança enverinada. Jo pregunto: quin mèrit té pertànyer a una família determinada? Fins on jo sé, hom no tria la família en la qual neix. És veritat que, de gran, una persona pot renegar dels seus orígens. Però, en principi, néixer en una bona família, per exemple, no té massa mèrit. El nostre món, injust com és, és ple d'imbècils de bona família. Com també hi ha personatges genials que han arribat a ser-ho, malgrat la família a la qual pertanyen. Ergo, o bé per Rossend Llates la paraula "mèrit" tenia un significat que desconec, o bé l'Oriol Puig va arribar on va arribar malgrat l'handicap de pertànyer a la família de Sant Josep Oriol. 

Al poeta i comediògraf

Oriol Puig Almirall, que a

tants de mèrits afegeix el de

pertanyer a la família d'aquell

gran barceloní que fou el Sant.

                         RossendLlates

Vilanova i Geltrú, 28 - IV - 56

Excursus: cagada digitized by Google

Avui surto dels únics exemplars a fi i efecte d'expressar el meu astorament. Jo pensaba que a Google llibres feien servir utillatge d'aquest tipus:

O bé d'aquest altre:

Però resulta que consultant un llibre m'he trobat amb això:

És digne d'atenció l'equipament: fixeu-vos quins guants protectors (poc pressupost?). Home, potser només cal tocar les pàgines (perquè s'aguantin) amb la punta dels dits, però l'evidència és que el tiu aquest hi recolza mitja mà, amb tanta traça que envia vuit línies a la dimensió desconeguda. No sé, potser és veritat que n'estic fent un gra massa, total només és un llibre imprès el  1570. I, a més, Google llibres és, ara per ara, un servei gratuït...

El relligador botxí

Passa a vegades: una bona guillotinada i els caràcters queden escapçats. A vegades ho paguen els peus d'impremta, a vegades les notes marginals. En aquest cas li ha tocat a la dedicatòria. És un exemplar de Maladies et facultés diverses des mystiques, obra del doctor Charbonnier, imprés a Brusseles l'any 1875 (encara es troba sense dificultat a llibreries antiquàries, i més fàcilment encara en aquesta cosa horrible del facsímil industrialitzat que és el print-on-demand).

El doctor Charbonnier era un naturalista que atribuïa els fenòmens místics (incloent-hi els estigmes) a la confluència de factors com els efectes desnutricionals del dejuni, el clima càlid i l'autosuggestió. Del destinatari de la dedicatòria no en sé res. Un propietari posterior, que va estampar el segell entintat de la seva biblioteca a la portada, va ésser el doctor Otero Acevedo, un metge que a finals del segle XIX s'interessà científicament en els fenòmens espiritistes.

A mon ami José Ferrag[ut]

hommage de l'auteur?

Charbon[nier]

Els amics dels meus amics son amics meus

Històries d'amistats que queden testimoniades als llibres. D'una banda, l'autor es manifesta amical amb el destinatari, un benefactor dels hospitalaris. D'altra banda, el destinatari el deixa a un amic, qui en un gest inusual d'honradesa (especialment quan es tracta de llibres en préstec), a la mort de l'amic, demana als hereus que li deixin quedar el llibre com a record. El llibre és la biografia de Sant Joan de Déu escrita per Josep Cruset, publicada per Aedos l'any 1958.

A 

Rodolfo Igual

amigo de la 

Orden de S.Juan de Dios,

por lo tanto amigo

de este Santo,

y amigo mío

J.Cruset

mayo 1958

Poco antes de morir Igual

me lo prestó y luego pedí

a sus hijos me lo dejaran

conservar ni que fuera

como recuerdo dado que

me probaba tierno

cariño

(signatura illegible) 

1960

Del capellà historiador al dibuixant

L'exemplar és francés, però d'aquest tipus els trobaríem nombrosos una mica per tot arreu: capellans esdevinguts historiadors locals, especialment (però no únicament) en els ambients rurals. Tal vegada la manca d'altres incentius o possibilitats intelectuals, l'avorriment, la lluita contra un oci perniciós (l'oci és la mare de tots els vicis) o aquella educació d'un temps al seminari, quan s'aprenia llatí, i la memòria restava impregnada per la vida d'aforismes com el senequià otium sine litteris mors est, poden ser algunes de les motivacions que impulsaren un temps els rectors de pagès a abocar-se sobre la pols dels arxius, a mesurar cabanes de pastors, a recercar variants comarcals en les lletres de les caramelles.  

Recordo el rector (ja traspassat) d'un poble de la Costa Brava, un d'aquells pobles que a l'estiu s'omplen de personal, però que els vespres hivernals, sobre tot entre setmana, pots travessar-lo de punta a punta sense veure un ànima viva. Va publicar diversos opuscles i articles sobre minúcies locals, aquella micro-història d'interès limitat (per l'objecte i pel nombre dels qui s'hi podien interessar). Aprofitàvem per visitar-lo quan faltava una estona (una hora, tres quarts) per dir missa; altrament la xerrada, sempre generosament amenitzada amb cafè, pastes i alguna beguda d'alta graduació, podia durar hores. Com es notava que sofria el síndrome d'abstinència d'una conversa culturalment decent! Recordo l'última vegada que hi vaig parlar, quan em va dir "estic a la llista negra". Davant la meva estranyesa, em va relatar l'anècdota. Com que creia en allò del mens sana in corpore sano, un cop per setmana agafava el cotxe, feia uns quilòmetres cap a indrets variats i bonics, l'aparcava i feia una horeta d'exercici tipus footing. Una vegada va anar vora les antenes (avui ja desparegudes) de Radio Liberty. Ves per on que l'aturen uns guardies civils joves que anaven en jeep (aquí ho va amanir amb l'explicació: "això dels jeeps els hi va posar el Felipe Gonsales,  no s'ho mereixen, haurien d'anar com en temps del Franco, a peu i passant penes..."). Li demanen la documentació. No en porta. La té al cotxe. "Sólo llevo lo puesto", els diu (samarreta, pantalonets, uns mitjons blancs, uns keds). Li pregunten absurdament què hi fa per allà. "Ejercicio físico". Al final li demanen com se diu i apunten el seu nom i cognoms en un paper. "Ja veus, sóc a la llista, segur que només hi sóc jo en aquella llista. A tu et sembla com pot ser de perillós un home gran, esbufegant? Que podia fer? Portar una metralleta o cartutxos de dinamita sota la samarreta? Amb aquests infeliços no els agafaran mai als de la ETA!". 

L'autor del nostre exemplar és l'abbé Boulangé, membre de les societats arqueològiques de Bordeus i de Libourne. El llibre, Les seigneurs de Benauges, publicat en edició numerada l'any 1954, il·lustrat amb algunes fotografies i plànols, va tenir una segona edició l'any 1993. Del destinatari, el dibuixant Martin, confesso que no en sé res.

A monsieur J. Martin
dessinateur de talent,
l'hommage respectueux
de l'auteur

R.Boulangé

Del poeta de Castellar al pintor escenògraf

El poeta és  Josep Vives i Borrell. Hom troba abundants exemplars de la seva obra a llibreria antiquària, la majoria dedicats. El destinatari d'aquest exemplar era Antoni Ros i Güell. L'obra: Refugi perdurable, en la segona edició publicada per Altés a la tardor de 1934. El refugi perdurable no és altra cosa que el cor del poeta i els "refugiats" els seus records de moments d'emoció qualificada.

Atenció al detall curiós de les anotacions a llapis, indicadores de fins a quin punt pot arribar la deflació d'un llibre de poesia. A l'angle dret el preu que hi devia posar un esperançat llibreter de vell (potser va aconseguir vendre'l, tal vegada amb algun petit descompte): 20 €. Molt més avall l'anotació d'un adquirent pagat de si mateix: Mercat Encants / 2 € / Gener 2009. Ai, ai, com diu un dels poemes referint-se al pessimisme: Més que fatal, mesquí.

Al notable escenògraf
i distingit amic
A. Ros i Guell
com a sincera mostra d'afecte
J. Vives i Borrell

Del novel·lista de la capital al periodista local

L'autor del llibre i de la dedicatòria és Tomás Royo Barandiarán, redactor de El Heraldo de Aragón; va ser professor d'Institut i de l'Escola de Comerç de  Saragossa; entre altres obres, va escriure una Historia sintética de Zaragoza  i una Historia sintética de Madrid. 

El destinatari es Pablo Villabona, de Borja, on era redactor de Ecos del Moncayo i segurament va ser corresponsal del mateix El Heraldo.

El llibret, un grup de narracions curtes, amb presentació de Ricardo Royo Villanova i epíleg de Juan José Lorente: Los  vagos del monasterio - Narraciones zaragozanas. Va sortir de l'impremta de El Heraldo el mes de març de 1922, i es venia, segons la contraportada, a "tres pesetas".

Para el Pontífice
Máximo de la Simpatía
en tierras de Borja: Pablito
Villabona, espejo, mentor y
guía de corresponsales, activos
cultos y castizos.
Cordialmente,
El Autor
TRyB Julio 1922

Puer natus est nobis

Bon Nadal!

De l'editor a Sa Il·lustríssima

 L'editor és J. Millat, el bisbe era Monsenyor Francesc Muñoz Izquierdo. L'exemplar és el Calendari de l'ermità arreglat al Santoral de Catalunya i Meridià de Barcelona per l'any bixest de 1924, amb relligadura editorial. A la tapa hi consta: "Primer any d'edició catalana".  Aquest calendari, a més dels "pronóstics del cèlebre astrólec i botánic Dr. Morphenson", i els llistats de festes majors i fires de pobles i ciutats, conté una pàgina amb un repertori de remeis contra el reuma i altres curiositats remeieres (per "aborrir el fumar": glopejar aigua destilada amb un 0,25 per mil de nitrat de plata). I , sobre tot, molta publicitat de compostos contra les plagues del camp, la feridura, la tos, etc.

A destacar l'anunci de una senyora que oferia de franc, per propòsit purament humanitari, un remei senzill per a guarir tot un seguit de malalties contra les que res havien pogut els "medicaments preconitzats". Na Carme Garcia no va deixar escrit quin era aquest remei, omissió que des de llavors han d'agrair-li sens dubte els farmacèutics.

Al Iltm. Sr. Bisbe
de Vich
L'Editor
Millat 

De l'escriptor que va dir prou al catalanista perseverant

L'escriptor que un dia va decidir deixar d'escriure (o, al menys, de publicar) és Josep M. Millàs-Raurell; el destinatari, català de raça i convicció que no va desistir mai, és Josep M. Batista i Roca. Ambdós formaren part, uns anys abans de la publicació de La caravana, del grupet que inicià el Pen Club català.

A En J.M. Batista i Roca,

homenatge de

Millàs Raurell

Una antiga retallada monàstica

Els punts de llibre, tal com els coneixem, deuen ser un invent antic, però penso que la seva difusió és més aviat moderna. Segles enrere, hom utilitzava simplement trossets de paper o de cartró, o, en el cas dels llibres religiosos, estampes. En aquest cas l'estampa no és més que un retall que representa el rei David en pregària. El més llastimós és que devia provenir d'un Breviari, potser d'un volum malmès (tal vegada una Pars hiemalis), del qual una monja amb pocs escrúpols el devia retallar per una finalitat on es combinaven devoció i utilitat. Finalment va servir de punt de lectura d'aquest exemplar de La Parfaite Religieuse del prolífic P.Michel-Ange Marin. Aquella monja de les darreries del segle XVIII s'assembla amb la seva manera de fer als llibreters que mutilen sense pietat alguns llibres antics per vendre'n com a fulls solts les il·lustracions i obtenir-ne més benefici. Aquella ho va fer moguda per la pietat i aquests ho fan moguts per l'avarícia. Ai, la vida, uns que volen guanyar-se bé la vida aquí baix i altres que cerquen religiosament la perfecció per assolir l'eterna.

Un mirall per 10 rals

Aquest no era el de "mirallet, mirallet", ben al contrari. Es tracta de El espejo que no adula, de Joan Puget de la Serre, traducció al castellà de Nicolás Antonio Heredero y Mayoral, imprès a Barcelona el 1819. Un seguit de reflexions sobre la mort i el judici, amb algunes il·lustracions referents a poderosos personatges que recordaven la seva condició mortal.

Si Orís no era el cognom sinó el lloc de naixement del capellà Josep Martí, vivint a Ferrerons no era pas lluny del seu poble. Interrogants no en falten...Per exemple, on tenia el destí o el benefici aquest prevere? No sembla que Ferrerons pogués mantenir un capellà...

Anotació:

Joseph Martí de Orís, prebere en

Ferrarons de 1849, preu 10 rals