Allò que no està originàriament imprès en un llibre, però que està en el llibre: dedicatòries (de l'autor o de qui regala), ex-libris, anotacions, segellats, curiosos punts de lectura, enquadernacions...

viernes, 25 de mayo de 2012

L'ex-libris de l'estudiant pobre

El llibre podia ser qualsevol llibre de text o de consulta. En aquest cas es tracta d'una edició impresa a Girona el segle XVIII "ex. Typ. Narcissi Oliva" de la Exercitatio Dialogistica Linguae Latinae de Vives anotat per Pedro Mota i completat amb un índex de paraules difícils en llatí, espanyol i català de Joan Ramírez (aquí en podeu consultar un altre exemplar).
Ens fixarem, però, en allò que és únic: les anotacions de tres propietaris successius. Utilitzen formes convencionals, que no deixen de tenir, però, el seu encant. Com podrem observar, a més, a algun d'aquests estudiants els hi convenia de debó esforçarse en el llatí (només cal veure, més avall, com escriu un dels adagis erasmians).
Altres anotacions ens fan pensar en l'avorriment que a vegades ataca l'estudiant o a la necessitat perentòria d'anotar una frase (tal vegada una traducció, una idea pelegrina o qui sap què...




Aquest llibre es de Joseph
Serralta y Brandia si
lo pert darae tres quartos
q de? trobas â 14 de Juliol
en lo any
1796
desenganys del mon
y soledats de la vida
- - - - - - - - - - -
Primum egina pueros
optimas alis. Hierusalem
Hierusalem com mes
anam manco valem

 
Hic Liber inter est
mea Dominico
Pagés Lido Vale
-         - - - - -
Allador sabio ÿ prudente
el libro que tu has allado
sabes que ÿo le perdido por
tenerlo mal guardado a tus
manos a llegado si buena
persona eras sapias que me
lo (vo)lbieres y si mi nombre
quieres ver me digo
Domingo Pagés Pablo Pallares para
con Christo Morir.


Hic Liber interest
mea   Joan Pau
Pau Pallares Estudian
-         - - - - - - - -
sumo concessi
concedint vos al perdo
an al minyo que corria sense lo
barret  · la pobre cansat
pendra dos tassas de vi
despres del treball

martes, 1 de mayo de 2012

Una lloança enverinada

Tothom pot tenir un mal moment. I si es tracta de dedicar llibres, el podia tenir fins i tot Rossend Llates. El llibre dedicat era un exemplar de la seva (en aquell temps, però, parlant amb exactitud, de Rosendo) Vida de San José Oriol, publicat l'any 1953 per la Editorial Barna, S.A.

El destinatari era el lletraferit vilanoví Oriol Puig Almirall, del qual en Llates en fa la lloança, però una lloança enverinada. Jo pregunto: quin mèrit té pertànyer a una família determinada? Fins on jo sé, hom no tria la família en la qual neix. És veritat que, de gran, una persona pot renegar dels seus orígens. Però, en principi, néixer en una bona família, per exemple, no té massa mèrit. El nostre món, injust com és, és ple d'imbècils de bona família. Com també hi ha personatges genials que han arribat a ser-ho, malgrat la família a la qual pertanyen. Ergo, o bé per Rossend Llates la paraula "mèrit" tenia un significat que desconec, o bé l'Oriol Puig va arribar on va arribar malgrat l'handicap de pertànyer a la família de Sant Josep Oriol. 


Al poeta i comediògraf
Oriol Puig Almirall, que a
tants de mèrits afegeix el de
pertanyer a la família d'aquell
gran barceloní que fou el Sant.
                         RossendLlates
Vilanova i Geltrú, 28 - IV - 56


viernes, 23 de marzo de 2012

Excursus: cagada digitized by Google

Avui surto dels únics exemplars a fi i efecte d'expressar el meu astorament. Jo pensaba que a Google llibres feien servir utillatge d'aquest tipus:



O bé d'aquest altre:


Però resulta que consultant un llibre m'he trobat amb això:


És digne d'atenció l'equipament: fixeu-vos quins guants protectors (poc pressupost?). Home, potser només cal tocar les pàgines (perquè s'aguantin) amb la punta dels dits, però l'evidència és que el tiu aquest hi recolza mitja mà, amb tanta traça que envia vuit línies a la dimensió desconeguda. No sé, potser és veritat que n'estic fent un gra massa, total només és un llibre imprès el  1570. I, a més, Google llibres és, ara per ara, un servei gratuït...

martes, 13 de marzo de 2012

El relligador botxí

Passa a vegades: una bona guillotinada i els caràcters queden escapçats. A vegades ho paguen els peus d'impremta, a vegades les notes marginals. En aquest cas li ha tocat a la dedicatòria. És un exemplar de Maladies et facultés diverses des mystiques, obra del doctor Charbonnier, imprés a Brusseles l'any 1875 (encara es troba sense dificultat a llibreries antiquàries, i més fàcilment encara en aquesta cosa horrible del facsímil industrialitzat que és el print-on-demand).



El doctor Charbonnier era un naturalista que atribuïa els fenòmens místics (incloent-hi els estigmes) a la confluència de factors com els efectes desnutricionals del dejuni, el clima càlid i l'autosuggestió. Del destinatari de la dedicatòria no en sé res. Un propietari posterior, que va estampar el segell entintat de la seva biblioteca a la portada, va ésser el doctor Otero Acevedo, un metge que a finals del segle XIX s'interessà científicament en els fenòmens espiritistes.


A mon ami José Ferrag[ut]
hommage de l'auteur?
Charbon[nier]

miércoles, 15 de febrero de 2012

Els amics dels meus amics son amics meus

Històries d'amistats que queden testimoniades als llibres. D'una banda, l'autor es manifesta amical amb el destinatari, un benefactor dels hospitalaris. D'altra banda, el destinatari el deixa a un amic, qui en un gest inusual d'honradesa (especialment quan es tracta de llibres en préstec), a la mort de l'amic, demana als hereus que li deixin quedar el llibre com a record. El llibre és la biografia de Sant Joan de Déu escrita per Josep Cruset, publicada per Aedos l'any 1958.


Rodolfo Igual
amigo de la 
Orden de S.Juan de Dios,
por lo tanto amigo
de este Santo,
y amigo mío

J.Cruset
mayo 1958



Poco antes de morir Igual
me lo prestó y luego pedí
a sus hijos me lo dejaran
conservar ni que fuera
como recuerdo dado que
me probaba tierno
cariño
(signatura illegible) 
1960

lunes, 6 de febrero de 2012

Del capellà historiador al dibuixant

L'exemplar és francés, però d'aquest tipus els trobaríem nombrosos una mica per tot arreu: capellans esdevinguts historiadors locals, especialment (però no únicament) en els ambients rurals. Tal vegada la manca d'altres incentius o possibilitats intelectuals, l'avorriment, la lluita contra un oci perniciós (l'oci és la mare de tots els vicis) o aquella educació d'un temps al seminari, quan s'aprenia llatí, i la memòria restava impregnada per la vida d'aforismes com el senequià otium sine litteris mors est, poden ser algunes de les motivacions que impulsaren un temps els rectors de pagès a abocar-se sobre la pols dels arxius, a mesurar cabanes de pastors, a recercar variants comarcals en les lletres de les caramelles.  
Recordo el rector (ja traspassat) d'un poble de la Costa Brava, un d'aquells pobles que a l'estiu s'omplen de personal, però que els vespres hivernals, sobre tot entre setmana, pots travessar-lo de punta a punta sense veure un ànima viva. Va publicar diversos opuscles i articles sobre minúcies locals, aquella micro-història d'interès limitat (per l'objecte i pel nombre dels qui s'hi podien interessar). Aprofitàvem per visitar-lo quan faltava una estona (una hora, tres quarts) per dir missa; altrament la xerrada, sempre generosament amenitzada amb cafè, pastes i alguna beguda d'alta graduació, podia durar hores. Com es notava que sofria el síndrome d'abstinència d'una conversa culturalment decent! Recordo l'última vegada que hi vaig parlar, quan em va dir "estic a la llista negra". Davant la meva estranyesa, em va relatar l'anècdota. Com que creia en allò del mens sana in corpore sano, un cop per setmana agafava el cotxe, feia uns quilòmetres cap a indrets variats i bonics, l'aparcava i feia una horeta d'exercici tipus footing. Una vegada va anar vora les antenes (avui ja desparegudes) de Radio Liberty. Ves per on que l'aturen uns guardies civils joves que anaven en jeep (aquí ho va amanir amb l'explicació: "això dels jeeps els hi va posar el Felipe Gonsales,  no s'ho mereixen, haurien d'anar com en temps del Franco, a peu i passant penes..."). Li demanen la documentació. No en porta. La té al cotxe. "Sólo llevo lo puesto", els diu (samarreta, pantalonets, uns mitjons blancs, uns keds). Li pregunten absurdament què hi fa per allà. "Ejercicio físico". Al final li demanen com se diu i apunten el seu nom i cognoms en un paper. "Ja veus, sóc a la llista, segur que només hi sóc jo en aquella llista. A tu et sembla com pot ser de perillós un home gran, esbufegant? Que podia fer? Portar una metralleta o cartutxos de dinamita sota la samarreta? Amb aquests infeliços no els agafaran mai als de la ETA!". 


L'autor del nostre exemplar és l'abbé Boulangé, membre de les societats arqueològiques de Bordeus i de Libourne. El llibre, Les seigneurs de Benauges, publicat en edició numerada l'any 1954, il·lustrat amb algunes fotografies i plànols, va tenir una segona edició l'any 1993. Del destinatari, el dibuixant Martin, confesso que no en sé res.


A monsieur J. Martin
dessinateur de talent,
l'hommage respectueux
de l'auteur

R.Boulangé

jueves, 12 de enero de 2012

Del poeta de Castellar al pintor escenògraf

El poeta és  Josep Vives i Borrell. Hom troba abundants exemplars de la seva obra a llibreria antiquària, la majoria dedicats. El destinatari d'aquest exemplar era Antoni Ros i Güell. L'obra: Refugi perdurable, en la segona edició publicada per Altés a la tardor de 1934. El refugi perdurable no és altra cosa que el cor del poeta i els "refugiats" els seus records de moments d'emoció qualificada.



Atenció al detall curiós de les anotacions a llapis, indicadores de fins a quin punt pot arribar la deflació d'un llibre de poesia. A l'angle dret el preu que hi devia posar un esperançat llibreter de vell (potser va aconseguir vendre'l, tal vegada amb algun petit descompte): 20 €. Molt més avall l'anotació d'un adquirent pagat de si mateix: Mercat Encants / 2 € / Gener 2009. Ai, ai, com diu un dels poemes referint-se al pessimisme: Més que fatal, mesquí.


Al notable escenògraf
i distingit amic
A. Ros i Guell
com a sincera mostra d'afecte
J. Vives i Borrell