Del capellà historiador al dibuixant

L'exemplar és francés, però d'aquest tipus els trobaríem nombrosos una mica per tot arreu: capellans esdevinguts historiadors locals, especialment (però no únicament) en els ambients rurals. Tal vegada la manca d'altres incentius o possibilitats intelectuals, l'avorriment, la lluita contra un oci perniciós (l'oci és la mare de tots els vicis) o aquella educació d'un temps al seminari, quan s'aprenia llatí, i la memòria restava impregnada per la vida d'aforismes com el senequià otium sine litteris mors est, poden ser algunes de les motivacions que impulsaren un temps els rectors de pagès a abocar-se sobre la pols dels arxius, a mesurar cabanes de pastors, a recercar variants comarcals en les lletres de les caramelles.  

Recordo el rector (ja traspassat) d'un poble de la Costa Brava, un d'aquells pobles que a l'estiu s'omplen de personal, però que els vespres hivernals, sobre tot entre setmana, pots travessar-lo de punta a punta sense veure un ànima viva. Va publicar diversos opuscles i articles sobre minúcies locals, aquella micro-història d'interès limitat (per l'objecte i pel nombre dels qui s'hi podien interessar). Aprofitàvem per visitar-lo quan faltava una estona (una hora, tres quarts) per dir missa; altrament la xerrada, sempre generosament amenitzada amb cafè, pastes i alguna beguda d'alta graduació, podia durar hores. Com es notava que sofria el síndrome d'abstinència d'una conversa culturalment decent! Recordo l'última vegada que hi vaig parlar, quan em va dir "estic a la llista negra". Davant la meva estranyesa, em va relatar l'anècdota. Com que creia en allò del mens sana in corpore sano, un cop per setmana agafava el cotxe, feia uns quilòmetres cap a indrets variats i bonics, l'aparcava i feia una horeta d'exercici tipus footing. Una vegada va anar vora les antenes (avui ja desparegudes) de Radio Liberty. Ves per on que l'aturen uns guardies civils joves que anaven en jeep (aquí ho va amanir amb l'explicació: "això dels jeeps els hi va posar el Felipe Gonsales,  no s'ho mereixen, haurien d'anar com en temps del Franco, a peu i passant penes..."). Li demanen la documentació. No en porta. La té al cotxe. "Sólo llevo lo puesto", els diu (samarreta, pantalonets, uns mitjons blancs, uns keds). Li pregunten absurdament què hi fa per allà. "Ejercicio físico". Al final li demanen com se diu i apunten el seu nom i cognoms en un paper. "Ja veus, sóc a la llista, segur que només hi sóc jo en aquella llista. A tu et sembla com pot ser de perillós un home gran, esbufegant? Que podia fer? Portar una metralleta o cartutxos de dinamita sota la samarreta? Amb aquests infeliços no els agafaran mai als de la ETA!". 

L'autor del nostre exemplar és l'abbé Boulangé, membre de les societats arqueològiques de Bordeus i de Libourne. El llibre, Les seigneurs de Benauges, publicat en edició numerada l'any 1954, il·lustrat amb algunes fotografies i plànols, va tenir una segona edició l'any 1993. Del destinatari, el dibuixant Martin, confesso que no en sé res.

A monsieur J. Martin
dessinateur de talent,
l'hommage respectueux
de l'auteur

R.Boulangé