Del novel·lista de la capital al periodista local

L'autor del llibre i de la dedicatòria és Tomás Royo Barandiarán, redactor de El Heraldo de Aragón; va ser professor d'Institut i de l'Escola de Comerç de  Saragossa; entre altres obres, va escriure una Historia sintética de Zaragoza  i una Historia sintética de Madrid. 

El destinatari es Pablo Villabona, de Borja, on era redactor de Ecos del Moncayo i segurament va ser corresponsal del mateix El Heraldo.

El llibret, un grup de narracions curtes, amb presentació de Ricardo Royo Villanova i epíleg de Juan José Lorente: Los  vagos del monasterio - Narraciones zaragozanas. Va sortir de l'impremta de El Heraldo el mes de març de 1922, i es venia, segons la contraportada, a "tres pesetas".

Para el Pontífice
Máximo de la Simpatía
en tierras de Borja: Pablito
Villabona, espejo, mentor y
guía de corresponsales, activos
cultos y castizos.
Cordialmente,
El Autor
TRyB Julio 1922

Puer natus est nobis

Bon Nadal!

De l'editor a Sa Il·lustríssima

 L'editor és J. Millat, el bisbe era Monsenyor Francesc Muñoz Izquierdo. L'exemplar és el Calendari de l'ermità arreglat al Santoral de Catalunya i Meridià de Barcelona per l'any bixest de 1924, amb relligadura editorial. A la tapa hi consta: "Primer any d'edició catalana".  Aquest calendari, a més dels "pronóstics del cèlebre astrólec i botánic Dr. Morphenson", i els llistats de festes majors i fires de pobles i ciutats, conté una pàgina amb un repertori de remeis contra el reuma i altres curiositats remeieres (per "aborrir el fumar": glopejar aigua destilada amb un 0,25 per mil de nitrat de plata). I , sobre tot, molta publicitat de compostos contra les plagues del camp, la feridura, la tos, etc.

A destacar l'anunci de una senyora que oferia de franc, per propòsit purament humanitari, un remei senzill per a guarir tot un seguit de malalties contra les que res havien pogut els "medicaments preconitzats". Na Carme Garcia no va deixar escrit quin era aquest remei, omissió que des de llavors han d'agrair-li sens dubte els farmacèutics.

Al Iltm. Sr. Bisbe
de Vich
L'Editor
Millat 

De l'escriptor que va dir prou al catalanista perseverant

L'escriptor que un dia va decidir deixar d'escriure (o, al menys, de publicar) és Josep M. Millàs-Raurell; el destinatari, català de raça i convicció que no va desistir mai, és Josep M. Batista i Roca. Ambdós formaren part, uns anys abans de la publicació de La caravana, del grupet que inicià el Pen Club català.

A En J.M. Batista i Roca,

homenatge de

Millàs Raurell

Una antiga retallada monàstica

Els punts de llibre, tal com els coneixem, deuen ser un invent antic, però penso que la seva difusió és més aviat moderna. Segles enrere, hom utilitzava simplement trossets de paper o de cartró, o, en el cas dels llibres religiosos, estampes. En aquest cas l'estampa no és més que un retall que representa el rei David en pregària. El més llastimós és que devia provenir d'un Breviari, potser d'un volum malmès (tal vegada una Pars hiemalis), del qual una monja amb pocs escrúpols el devia retallar per una finalitat on es combinaven devoció i utilitat. Finalment va servir de punt de lectura d'aquest exemplar de La Parfaite Religieuse del prolífic P.Michel-Ange Marin. Aquella monja de les darreries del segle XVIII s'assembla amb la seva manera de fer als llibreters que mutilen sense pietat alguns llibres antics per vendre'n com a fulls solts les il·lustracions i obtenir-ne més benefici. Aquella ho va fer moguda per la pietat i aquests ho fan moguts per l'avarícia. Ai, la vida, uns que volen guanyar-se bé la vida aquí baix i altres que cerquen religiosament la perfecció per assolir l'eterna.

Un mirall per 10 rals

Aquest no era el de "mirallet, mirallet", ben al contrari. Es tracta de El espejo que no adula, de Joan Puget de la Serre, traducció al castellà de Nicolás Antonio Heredero y Mayoral, imprès a Barcelona el 1819. Un seguit de reflexions sobre la mort i el judici, amb algunes il·lustracions referents a poderosos personatges que recordaven la seva condició mortal.

Si Orís no era el cognom sinó el lloc de naixement del capellà Josep Martí, vivint a Ferrerons no era pas lluny del seu poble. Interrogants no en falten...Per exemple, on tenia el destí o el benefici aquest prevere? No sembla que Ferrerons pogués mantenir un capellà...

Anotació:

Joseph Martí de Orís, prebere en

Ferrarons de 1849, preu 10 rals

Premi a un alumne de llatí

El llibre de premi és bonic, un exemplar de la vida de Santa Joana de Valois, llavors encara no canonitzada, escrita per Pierquin de Gembloux, publicada a París l'any 1842 (Histoire de Jean de Valois, Duchesse d'Orléans et de Berry, Reine de France, Fondatrice de l'Ordre des Annonciades) .

En Claude Moreau , estudiant de 5è. curs al Pensionat del senyor Gauthier (a Caluire), el va obtenir com a primer premi de traducció al llatí. Segons l'etiqueta enganxada a la guarda del llibre, li va ser atorgat el 12 d'agost de 1853.

Del mestre a l'alumne

El mestre és Bosch i Gimpera. L'alumne, Lluis Pericot.

El llibre, un opuscle curiós: Las representaciones teatrales en Grecia y Roma, Publicaciones del Instituto del Teatro Nacional (Diputación Provincial de Barcelona), Julio 1929.

A Ll. Pericot

ben afectuosament

(signatura)

De l'autor a un futur editor

Una dedicatòria de l'autor, Léonard Rosenthal, a un editor d'art, Henri Jules Piazza. És un exemplar de l'edició en rústica publicada per Payot & Cie de l'obra Au Jardin des Gemmes, que Piazza publicaria dos anys després (com havia fet amb Au Royaume de la Perle l'any 1920, també aquesta publicada prèviament en edició corrent per Payot):

A mon ami le grand

artiste Piazza editeur

du Royaume de la Perle

et du futur Jardin des Gemmes

dont il fera une nouvelle

merveille d'or

En toute sympathie

(signatura)

Paris le 20 mai 192(2)